
Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.
I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?
Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany
O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.

Hola Quico!
ResponderEliminarja has anat a veure el mar a primera hora del mati? Continues buscant les teves sirenes?
No et sentis "Sol, i de Dol". Aviat les fosques solituds, desapareixeran.
Espero que dibuixis i escriguis alguna coseta més.
Una abraçada Quico.
Rosi.